És fosc, darrere al monestir. Estic amb la meva millor amiga i el seu gos: tot és silenci, olor a estiu; no hi ha ni una gota d'aire. Li dic que això és la calma chicha i es posa a riure: mai havia sentit aquesta nomenclatura.
Comencem a parlar del futur, del què podríem fer. Les nostres vides havien pres camins ben diferents des de feia temps. Feia temps que no ens retrobàvem i que no parlàvem. La nostra complicitat recordava els moments en què discutíem a l'escola sobre això i allò. Els moments que ens passàvem al pati escoltant els Beatles pels walk-mans, la revel·lió de no pertànyer a ningú, només a nosaltres mateixes. Teníem dotze anys, i encara havien de passar moltes coses.
Més tard, l'adolescència. Un temps on ens enamorem, ens desanganyem. Recordo aquella vegada, quan la Marta va tenir el seu primer desengany amorós. Es tractava d'un noi fosc, encara que amb els cabells rossos, que llegia Lovecraft, entre d'altres, i que intentava imitar el tarannà romàntic del segle passat amb paraules. I a partir del trencament, se li obren un sense fi de portes, i les va travessant.
Jo, en canvi, em quedo a casa, protegida per la família, amb poques responsabilitats. Sempre enamorant-me platònicament de la gent. Quan acabo el Batxillerat, faig el què qualsevol pare desitjaria: entro a la universitat, amb una mica de rencança per part de me mare per la desició que m'empeny a estudiar Filologia Clàssica: llavors això sembla no tenir cap mena de sortida laboral, i sembla ser, també, que m'arrisco a ser una bohèmia durant tota la meva vida. Però és el què m'agrada, i no tinc ganes d'estudiar res més.
Dies de gespa, de demanar apunts, de seleccionar les bones classes a les que assistiràs. Després Grècia i la seva cultura. Un albanès entra a la meva vida per atzar, durant aquells dies en què l'Helena i jo, recén aterrades, busquem un piset per viure dignament el nostre Erasmus. Sempre allà el Paulin, ensenyant-me coses. Parlem en una llengua estranya que al cap de poc temps em sona a català.
I acabo la universitat, altra vegada aquí: és fosc, en el parc de la Pollancreda ja no se sent ni una ànima: la festa major s'ha acabat. Però comença a plovisquejar. La Marta diu que deuen ser els focs artificials de Rubí que provoquen la pluja. ens quedem uns minuts esguardades per les fulles dels pollancres, però ja és massa tard, i hem d'anar a dormir. Un altre dia, tornarem a fer plans de futur.
0 comentaris:
Publica un comentari