evulitsa

El galliner de sota

2008-07-05T20:13:00.003+02:00

Ara mateix, sota meu, viuen uns veïns força peculiars. Cada dia discuteixen, i no sé ben bé de què perquè no entenc la seva llengua. Resulta ser que són un grup de gallines comandades per un gall afònic que no m'ha deixat mai despertar-me per iniciativa pròpia.

Però ara estic tan acostumada a aquest so, que fins i tot interfereix en els meus somnis: de cop i volta, jo mateixa em converteixo en una gallina que discuteix amb la seva companya de corral per vés a saber què. Em sento més forta; a la rival se li desfan les cordes vocals i jo acabo guanyant. Però no sé què acabo guanyant.

A les set del matí, normalment mig obro els ulls: la claror del dia ja comença a rebotar per les parets blanques de la meva habitació, i amenaça una calor imminent. En poca estona, em torno a adormir, immunitzada ja pels crits d'aquest gall: quan el cel comença a contenir una ínfima porció de llum, a tornar-se d'aquell color blau elèctric. Llavors comença altra vegada el gall: cadascun dels seus crits sembla que hagi de ser l'últim: es nota que fa un gran esforç per despertar tothom. Com si s'hagués de morir per fer-ho.

A les onze del matí, que és quan solc pensar que ja he dormit massa i que mai aprofito els dies, faig el ronso pel llit. I és increïble perquè el gall no calla: crida, crida i crida. Jo crec que ho fa quan hi ha rajos de llum. I ara que és estiu, és probable que se li acabin de petar les cordes vocals, perquè d'hores fosques en què pugui descansar, no en té masses.

Un dels meus somnis, quan comença el concert aviar, és fabricar-me un tira-xines, tenir una punteria presicíssima i estabornir-lo per què calli una estoneta. Però millor que no m'estengui més, no fos cas que algú s'ofengui....

Grècia, Maig del 2008

2008-07-04T13:02:00.002+02:00

Castells a l'espai

2008-07-01T14:16:00.006+02:00

És fosc, darrere al monestir. Estic amb la meva millor amiga i el seu gos: tot és silenci, olor a estiu; no hi ha ni una gota d'aire. Li dic que això és la calma chicha i es posa a riure: mai havia sentit aquesta nomenclatura.

Comencem a parlar del futur, del què podríem fer. Les nostres vides havien pres camins ben diferents des de feia temps. Feia temps que no ens retrobàvem i que no parlàvem. La nostra complicitat recordava els moments en què discutíem a l'escola sobre això i allò. Els moments que ens passàvem al pati escoltant els Beatles pels walk-mans, la revel·lió de no pertànyer a ningú, només a nosaltres mateixes. Teníem dotze anys, i encara havien de passar moltes coses.

Més tard, l'adolescència. Un temps on ens enamorem, ens desanganyem. Recordo aquella vegada, quan la Marta va tenir el seu primer desengany amorós. Es tractava d'un noi fosc, encara que amb els cabells rossos, que llegia Lovecraft, entre d'altres, i que intentava imitar el tarannà romàntic del segle passat amb paraules. I a partir del trencament, se li obren un sense fi de portes, i les va travessant.

Jo, en canvi, em quedo a casa, protegida per la família, amb poques responsabilitats. Sempre enamorant-me platònicament de la gent. Quan acabo el Batxillerat, faig el què qualsevol pare desitjaria: entro a la universitat, amb una mica de rencança per part de me mare per la desició que m'empeny a estudiar Filologia Clàssica: llavors això sembla no tenir cap mena de sortida laboral, i sembla ser, també, que m'arrisco a ser una bohèmia durant tota la meva vida. Però és el què m'agrada, i no tinc ganes d'estudiar res més.

Dies de gespa, de demanar apunts, de seleccionar les bones classes a les que assistiràs. Després Grècia i la seva cultura. Un albanès entra a la meva vida per atzar, durant aquells dies en què l'Helena i jo, recén aterrades, busquem un piset per viure dignament el nostre Erasmus. Sempre allà el Paulin, ensenyant-me coses. Parlem en una llengua estranya que al cap de poc temps em sona a català.

I acabo la universitat, altra vegada aquí: és fosc, en el parc de la Pollancreda ja no se sent ni una ànima: la festa major s'ha acabat. Però comença a plovisquejar. La Marta diu que deuen ser els focs artificials de Rubí que provoquen la pluja. ens quedem uns minuts esguardades per les fulles dels pollancres, però ja és massa tard, i hem d'anar a dormir. Un altre dia, tornarem a fer plans de futur.

Espai original

2008-06-27T23:34:00.005+02:00

Finalment, enguany, podrem gaudir altra vegada de les Barraques en el seu estat més original! Després d'haver fet una gira per nombrosos indrets durant les festes majors anteriors, ara és hora que tornem a reviure allò que vàrem deixar fa uns anys a la Pollancreda. Qui no recorda, doncs, aquella màgica ubicació, sense gairebé valles ni policies, ni segurates, on qualsevol podia anar i venir del recinte lliurement; on hi havia dos escenaris de concerts per triar?

Tanmateix, el fet que aquestes barraques siguin gairebé clòniques a les anteriors, no vol dir que els anys que no hagin passat. Sento tanta sorpresa en veure cares tan joves pul·lulant amb els gots de l'actual edició... Fa uns anys era jo qui estava allà fins les cinc del matí, fent algun torn a la barraca d'alguna entitat del poble: primer va ser amb Aba Guima, seguirien els Tabalers -avui, Kimbala-, l'Esplai Pica-Roca....

Sort que les Barraques tornen al seu espai, i sort també que aquest any hi ha gespa a la Pollancreda, encara que m'agradarà veure en què es transformarà l'últim matí de festa, sempre interminable, acompanyat de tambors i tabals improvisats, policies fent fora a la gent, cubates barrejats amb la xocolata desfeta de la benvinguda d'un nou dia. Sort que aquestes Festes Majors tornaran a ser, altra vegada, el què eren. Tot i que el got de Festa Major ens el fan pagar a dos euros. Haurem de veure si l'any que ve l'espai jove de Barraques se'n salva d'aquesta especulació econòmica, ara que estem en plena crisi: sempre surt a compte que la gent no torni els gots. I per què no sortir-hi guanyant, si es fa el mateix amb el petroli i amb la vivenda?

Repiquen combolóis

2008-06-26T17:59:00.008+02:00

El combolói és una mena de rosari que avui dia a Grècia serveix per tenir les mans ocupades en els temps morts o de disbauxa. El seu origen pot ser un cordill amb nusos (kombos en grec vol dir "nus" i logion "col·lecció") que feien servir els monjos ortodoxos a mode de rosari per no perdre el compte de cada pregària. Es conta que aquest invent-origen també del rosari catòlic, que van popularitzar els templaris durant les creuades- és l'origen d'aquest "minimalabar". Sembla ser que els monjos budistes van ser els primers que van idear aquest sistema de "memorística religiosa" lligant un cordill pels extrems amb una sèrie de boletes que recordaven el compte dels mandales.

L’aeroport de Salònica és molt petit. És de tamany familiar. Així que, quan surts per la porta recent aterrat, impacient de retrobar-te amb aquella ciutat, si no veus la persona que t’espera, el més segur és que no hagi arribat.

Quan vaig sortir d’aquells portals, vaig començar a mirar darrere la barana de seguretat. Veia un munt de gent amb la mirada ansiosa, impacient. D’altres, que ja s’havien retrobat, s’abraçaven, es donaven petons i resumien la seva absència als seus familiars en pocs segons. N’hi havia d’altres que ploraven; segurament havien estat molt de temps sense veure’s. Grecs immigrants que viuen a l’altra punta del món i que esperen que arribi la Pasqua per veure’s amb els seus, menjar el xai, ballar, anar a l’església, encendre la Llum i trencar els ous. Però jo no veia al Paulin. La veritat és que en aquell moment no m’importava si era Setmana Santa o una altra cosa el que unia aquella gent. Arrossegant la maleta de rodes i aixecant la vista de tant en tant, vaig anar a seure a unes cadires que quedaven més apartades de la multitud. Vaig seure al costat d’un home d’uns cinquanta-tants anys, més aviat corpulent, vestit de manera senzilla, amb una camisa blava mig oberta; era molt pelut. A la mà esquerra hi tenia un frappé que de tant en tant anava xuclant amb la canya. A l’altra, hi duia un combolói que feia anar de tant en tant. El so de les boletes es difuminava amb els dels altres familiars que ja s’havien retrobat amb els seus. Vaig parar atenció: no només es sentien les boletes del de l’home que tenia al costat: dues files més enllà, un altre individu d’edat similar hi jugava, tot mirant la pantalla dels vols i el rellotge constantment. Allò semblava el concert de l’espera.

Llavors va ser quan em vaig adonar que el Paulin havia estat esperant allà tota l’estona, però jo no l’havia vist. Ell anava sense ulleres i amb una jaqueta grisa que no li havia vist mai. Tot i que quedava bastant apartat de la barana de seguretat, tenia els ulls clavats als portals que s’obrien i es tancaven a mida que anaven arribant passatgers. En absolut no esperava que jo apareixeria per la seva dreta. Tampoc crec que s’imaginés que el saludaria com si res; com si ens haguéssim vist fa alguns dies. M’hi vaig acostar:

-Ti káneis?- Li vaig dir, mentre amb una mà li feia un pessiguet a la panxa.
Va tancar els ulls uns segons, no per parpellejar, sinó per creure’s que jo era de veritat. Els va tornar a obrir i sense dir-me res, em va abraçar. Vam estar uns quants segons units, sense dir res, rient, donant-nos copets a l’esquena. Tot seguit, ens vàrem separar. Teníem les mans unides. Primer ens vam mirar: examinàvem el nostre físic, la nostra roba, si havíem canviat o no. Després vam començar a intercanviar paraules.

Extret del meu diari personal amb data de 30/04/2007

Caiguda de cul

2008-03-07T12:51:00.004+01:00

Un dia passejàvem pel carrer. Estava moll. Encara plovia una mica, però la tempesta ja havia descarregat feia estona. Al terra hi havia un bitllet de cinc-cents euros. Sí, dels liles! El Serhan comença a cridar com un boig. Jo que no sé de què va la cosa, penso que s’ha fet mal perquè el veig estirat en un bassal del terra cridant. No es pot distingir cap paraula del què diu. Em sembla que no diu res ni en turc. Només crida. M’hi acosto. A les mans, un bitllet dels liles i dels grans!

-M’he trobat cinc-cents euros- Per fi emet paraules amb sentit, encara que amb la mateixa modulació d’abans. Tot seguit, continua cridant com abans, un crit sense traducció possible.
El Serhan està força borratxo. Al seu costat, una ampolla a mitges d’ouzo que hem estat bevent a casa l’Emre mentre tocàvem cançons turques, catalanes, gregues... inventades. Els crits s’acaben. I les poques frases que emet, també. Es queda assegut allà on és encara. La seva expressió marca decepció. Ha girat el bitllet:
“Al-Sawari, nit de ball”.

Publicitat en forma de bitllet. A qui se li deu haver acudit això? Com pot ser que sigui legal?
Segueixen les rialles. Mira que pensar que realment algú hauria perdut cinc-cents euros i que precisament jo els hauria trobat sense que ningú abans se m’hagués avançat en una nit tan plujosa com aquella... Mira que n’arribo a ser de beneit. Au va, anem a l’X-club de festa.

NO OBLIDAR-SE UN LLIBRE

2008-02-02T19:21:00.001+01:00

Fa poc em va passar una cosa d'aquelles que es poden titllar de petita meravella de la vida. Tornava en tren de Barcelona, després d'una nit compartida amb els amics. La gent s'acomodava més del compte als vagons: els peus sobre els seients, caps reclinats a les finestres... Hi havia algunes colles d'amics adolescents impecablement uniformats per entrar a alguna discoteca de Sabadell, que feien glopades d'una ampolla de plàstic que contenia alguna combinació alcohòlica improvisada pel moment. Jo em vaig asseure a un dels seients que comparteixen paret i que, per estar més lluny de la plataforma d'entrada dels vianants, semblen més tranquils. M'hi vaig asseure calculant que hi aniria al revés, perquè el paisatge em quedés enrera -tot i que en aquella hora ja era negra nit- , cosa que em relaxa més que no pas anar com ho fa la resta.

Era avorridot el viatge. Se m'havia acabat la bateria de l'MP3 i no hi havia cap diari d'aquells fastigosos per entretenir l'ull. Tampoc tenia son, així que anava mirant el personal del tren. A Gràcia va pujar un home d'uns quaranta. Potser era més jove, però és d'aquelles persones a qui li posaries més anys. Es va asseure davant meu, concentrat en la lectura d'un llibre amb les pàgines esgrogueïdes. Em vaig sentir ignorada del tot, així que vaig seguir observant el poc moviment humà del vagó on estàvem. Però aviat em vaig tornar a fixar en aquella figura: duia els cabells llargs, vestit molt hippiós, com si no tingués un lloc concret on anar. De tant en tant deixava de llegir i apujva una mica la vista, com si volgués descansar. Tenia una mirada intel·ligent. D'aquelles que diries que han vist moltes coses. El llibre que llegia, no podia encertar quin era. Em va venir aquella curiositat de les lectures alienes: quan estic al tren, sempre intento esbrinar els títols dels llibres que llegeix la gent. I normalment em resulta més fàcil que no pas aquella nit, que mirava i mirava, i no encertava res del què deia. Amb un marge tan ampli de possibilitats, em preguntava si potser aquell llibre estava escrit en llengua estranya....

Vam arribar a la Floresta. L'home es va aixecar de pressa. Va deixar el llibre al porta-equipatges que queda sobre els caps amb un cop sec, i se'n va anar. Aquell cop va sonar a "no, no, no m'he oblidat el llibre, simplement el deixo".

Sens dubte aquell moment va ser culminant. Després d'haver-me assegurat que realment aquell home havia deixat el llibre allà expressament, el vaig agafar amb cura. Per fi vaig encertar què havia estat llegint amb tan deliri aquella persona! Ni més ni menys que una selecció d'obres del comediògraf grec Aristòfanes, entre les quals hi havia Els Núvols.

No sé si el destí existeix. El més segur és que no. Igual que tampoc crec que existeixi Déu. Però en aquell moment, és com si els esdeveniments m'haguessin comunicat alguna cosa. Ja veus tu, quina tonteria. Quina casualitat: que algú deixi -i no es deixi- un llibre que a tu et va que ni pintat, i que vingui d'algú que t'ha cridat tant l'atenció...

Dins el llibre, a mode de punt de llibre, hi havia un paper esquinçat amb dues línies que deien:

"He dejado este libro aquí para que lo lea quien le interese lo que hay escrito en él"

I realment, menys no podria haver encertat...

QUÈ EM FA RÀBIA?

2008-01-30T17:28:00.002+01:00

Últimament hi ha dues coses: una que circula per la tele en forma d'anunci i de campanya solidària, i l'altra que circula en forma de xecs de 210€ al mes.

-"Aquí reciclem"
O sigui, que els joves, a part d'haver-nos de conformar amb sous ínfims i insultants a la nostra preparació, a part d'haver-nos de veure obligats a viure en llocs minúsculs i, per soposat, compartint, a part de tot això, hem de destinar una gran part de l'espai de la nostra cuina, que de per si ja és petita, a fer lloc a uns recipients destinats a reciclar paper, vidre, matèria orgànica, plàstic, piles i no sé quantes coses més. I esclar, qui no recicla, s'ha de sentir molt malament: el titllen d'antiecologista, poc sensible amb el canvi climàtic, retrògrada… Ningú se n'ha adonat que l'Estat ens vol fer sentir culpables d'això i fer que fem una feina que no ens pertoca, quan, l'ent que ens hauria de garantir un dret tan bàsic com la vivenda es dedica a donar ajuts de 210€ al mes que van directes a la butxaca dels propietaris dels pisos? Ningú se n'ha adonat d'això?

-210€ al mes solucionen el problema de la vivenda?
Donant ajuts, que per altra banda, als que no tothom pot accedir, l'únic que es fa és tapar forats al problema de la vivenda que, aprofitant l'avinentesa de la metàfora, ja es més que un colador. I és que, si els estaments públics d'aquest país de debò volguessin ajudar a la seva població amb aquesta màquina de generar diners, el què farien seria atemptar directament contra la propietat privada. És a dir: fer lleis reals per què no es pugui especular amb el sòl urbà. Fer lleis per què els lloguers no sobrepassin d'un tant per cent de la mitjana d'un sou espanyol. Això és el què farien. I no donar 210€ al mes que, al final, quedaran a la butxaca del propietari d'algun pis minúscul llogat a preu d'or. És més, qui no ha pronosticat, o almenys intuït, que els pisos pujaran, sospitosament, de mitjana 210€ al mes en poc temps? Llavors què? de què serviran els ajuts? I els que ja no han pogut demanar-los per les raons que siguin, realment ho tindran més fàcil per emancipar-se? La veritat és que ho tindran 210€ més car, com a mínim. Per posar remei a tot això, el què realment cal és una replanificació de tot plegat. Però esclar, se m'oblidava un petit detall, i és que el motor econòmic d'Espanya no és res més que el turisme i el preu ficticiament alt del totxo, o sigui que, a qui li interessa arreglar el problema d'arrel?

Per què fer un Erasmus a Grècia?

2008-01-30T13:05:00.002+01:00

Τοτομ τεμ λες λλετρες διφερεντς /tothom tem les lletres diferents , però en realitat, darrere aquest alfabet estrany i aquesta llengua incomprensible, s'amaga un país molt semblant al nostre.

Grècia des d'aquí és un país llunyà, un tant oblidat. Quan en sentim a parlar, ens venen a la ment els filòsofs, els creadors de la democràcia, el Partenó de l'Acròpolis d'Atenes, els déus olímpics… Però la Grècia d'avui en dia, la Grècia de mercadillo al carrer, de períptero (quiosk on s'hi pot comprar de tot a cada cantonada, imprescindible en qualsevol ciutat grega), de frappé (batut de cafè omnipresent en la vida dels grecs), de tavli (el joc oriental del backagmmon), de paliatzís (drapaire que circula amb una furgoneta destartalada i amb uns altaveus massa alts de volum)… Aquesta Grècia no es pot conèixer si no s'hi viu, si no s'aprèn la seva llengua, si no s'interactua amb els seus habitants…

Vaig estar d'Erasmus a Salònica el curs 2005-06, i puc dir que va ser una de les meves millors vivències. Amb els altres erasmites que estàvem per allà, al bar de sobre el Leski, sempre coincidíem en què no hauríem trobat millor lloc per fer un Erasmus que allà. I és que els estudiants normalment es decanten per països més propers o culturalment més coneguts. Així que si algú de vosaltres està pensant en anar allà, li recomano que aprengui la llengua del país. Ja veureu que, si entreu en el seu mundillo lingüístic, descobrireu que nosaltres mateixos parlem més grec del què ens pensem!

A més, qui hi vagi tindrà la oporunitat de conèixer un país des de dintre, parlar amb els seus habitants, comunicar-se amb les iaies que van de negre, amb els venedors ambulants, amb els avis que fan anar el komboloi d'un cantó a un altre… Perquè si un només es mou per allà en anglès, tots aquests altres personatges no els pot conèixer…

Una vegada allà, s'ha d'aprofitar per viatjar. Tessalònica està situada en un lloc privilegiat: a un cop de tren hi ha països balcànics com Bulgària, Macedònia i Albània, i cap a l'Est trobem la immensa i exòtica Turquia. Abans de comprar els bitllets, assegureu-vos que teniu el PASO, una mena de carnet estudiantil que tramitareu a la uni mateix i amb el que gaudireu descomptes a TOT ARREU on aneu. Ja veureu que els estudiants a Grècia estan més que mimats!

Properament publicaré articles temàtics sobre turisme a Grècia, experiències, etc... No haureu d'esperar gaire!

Exonario

2008-01-30T12:21:00.001+01:00

Exonario: un dicionari de mots inventats que no es troben dins el diccionari. Es a dir, de paraules que es troben fora (del grec έξω, "fora") del diccionari. D'aquí el mot de caràcter exonari -i valgui la repetició- d'exonari.
La iniciativa de dotar l'idioma espanyol de paraules per descriure coses o fets insòlits o descriptibles només amb més de cinc paraules ordinàries, de les que que trobaríem acceptades en algun diccionari, com ara el de la Real Academia, és d'un professor de filosofia argentí que ha creat aquest bloc: http://exonario.blogspot.com/ on la interacció de la gent és imprescindible per a creació de nous mots i el creixement d'un braç lingüístic totalment insòlit. Els neologismes es creen a partir d'arrels greco-llatines -cosa força interessant per a una clàssica com jo i com molts altres- o a partir de crasis entre paraules en castellà que donen un significat modificat a l'oroginari o el transgiversen.
Una de les normes bàsiques de l'Exonario, per als qui envien nous exonaris, és que aquests no han de constar en cap diccionari oficial, o si més no, el seu significat no s'hi ha d'adir. També es busca que les aportacions siguin originals, que no sonin estranyes en castellà i que es puguin utilitzar fàcilment.
Tot i les connotacions lingüístiques i filològiques d'aquesta bitàcola, no deixa de ser divertidíssim fer-hi un recorregut per descobrir la quantitat ingent de paraules encara no fabricades totalment necessàries per a la Humanitat...
Entre alguns exemples de paraules que a mi em van agradar molt, tenim la de pistentimio, formada a partir dels mots grecs πιστή (pisté, "creença") i ενθύμιο (enthymio, "recordatori) i descriu el fet de creure que es recordarà aquella genialitat -posa-li el començament d'una novel·la, la composició d'una música celestial, o l'aparició a la ment d'un exonari per enviar a concurs- que normalment apareix en el moment menys esperat: a la nit quan ens desvetllem i ens fa mandra apuntar la idea en un full, o en un moment on simplement no tenim paper i boli i confiem en que la nostra poderosa ment la guardarà. Un pistentimio també és el fet de pensar que allò que se'ns ha ocurregut és una genialitat, i que, després, en examinar-ho més lentament, ens adonem que no és res més lluny de la realitat. Oi que tots hem tingut un pistentimio alguna vegada?

Comoditat a canvi de llibertat

2008-01-01T20:58:00.001+01:00

Un sostre, un llit, un lavabo amb aigua corrent, llum, calefacció. Podem obtenir menjar a la cantonada de casa nostra intercanviant-lo per un valor fictici: els diners. A l'Antiguitat solien ser metalls apreciats; tenien un valor més o menys real. A mesura que el món anava evolucionant, aquests metalls que s'intercanviaven per béns, van adquirir la forma de papers: una mena de contracte entre una i altra part de l'intercanvi econòmic que reafirma el valor de la cel·lulosa. Actualment estem deixant de banda els bitllets per una riquesa que es basa tan sols amb nombres. Una moneda ja virtual, controlada pel teu banc i pels supervisors del teu banc i pels supervisors dels supervisors del teu banc.

Un cop dins d'aquesta xarxa econòmica i de dependència de la societat i dels diners ficitcis celosament controlats, i gaudint d'una vida més que fàcil amb les comoditats que hem esmentat més amunt, qui seria capaç d'alliberar-se'n? Qui seria tan valent de trencar amb tot i anar a fer una vida autoduficient a la muntanya? Qui podria començar de zero, depenent tan sols de les seves mans, el seu esforç?

Sense voler-ho, ens hem venut el nostre temps, que utilitzem per aconseguir els diners justos per sobreviure, això sí, sense massa dificultats, i fer que aquesta roda continui. I de pas, que els de d'alt es vagin embutxacant sempre una part del teu sou en forma d'interessos.

Però ningú es queixa. Els programes de la televisió tenen uns colors massa vius per tornar la vista a un altre lloc. I ofereixen uns productes més que necessaris per la nostra supervivència: cremes per estar guapa, la última tecnologia, menjar al millor preu, perfums capaços de rendir qualsevol que ens proposem... I a més, hi ha tota mena de cantants que ballen molt i molt bé, i nosaltres hem de decidir, això sí, després d'haver enviat un missatge de mòbil pagant el preu corresponent, qui d'aquests cantants és el millor. O quina és la model que camina més bé o té la cara més bonica. O quin és el Gran Hermano que més enfadat està amb els seus companys de pis. Evidentment, aquesta situació ens dóna innumerables eines perquè defugim aquesta pregunta que plantejo altra vegada: val la pena que estiguem sota el més estricte control, de moment, econòmic, a canvi d'un món de cartró tan... bonic?

Rebetiko relaxant i lectura

2007-12-31T18:58:00.001+01:00

Avui he trobat una bona manera de relaxar-me. Feia temps que no escoltava aquestes cançons de rebetiko. Gravacions dels anys trenta. M'imagino els cantants i els músics actuant en una taverneta fosca mentre els clients van bevent i oblidant els seus problemes. De cop i volta, com diu la lletra d'una d'aquestes cançons, "entren uns per trencar-nos el narguilé... I a sobre, s'enduen els baglamàs (petit instrument de corda imprescindible per a la interpretació d'aquesta música). Parlo de la peça que es titula Χτες το βράδυ στον τεκέ μας (Anit al nostre local). No és estrany que les lletres del rebetiko tractin sovint sobre fets violents o miserables, tenint en compte el context en què va aparèixer aquest estil.
Mentre escolto de fons aquesta i altres cançons, llegeixo una revista de l'any 1937 que ningú mai havia obert que es titula Νέα Εστία (Nova Llar). Ho dic amb aquesta certesa perquè les pàgines encara s'havien d'esquinçar per separar-les les unes de les altres. És una feina que he fet pacientment amb un regle abans d'estirar-me al sofà i deixar que les paraules voleiessin pel meu cap. Sembla que, segons un article, els herois grecs eren descendents de la cultura micènica. Ho afirmava Nietzsche abans de què Evans descobrís el llegat minoic de Creta. I algú altre, segurament basant-se amb les teories freudianes que tenien tant d'èxit llavors, afirmava que el comportament dels déus grecs era "histèric". Potser no és tan difícil dir que, enlloc d'histèric o motivat per ves a saber quins desitjos repimits, les accions d'aquests déus s'ha de titllar simplement d'humanes. Evidentment, els problemes psicològics que arrossegui l'ésser humà, influiran en les seves creacions mitològiques, i més tard, en les seves creacions literàries, com les tragèdies. En tot cas, per què generalitzar-ho tot? Quin afany encara classificatori que tenim de les coses. Ficar les coses dins d'un sac. Les coses ben ordenadetes, i així no se'ns escapen. Sembla que l'afany enciclopedista de fa tres segles encara ens dura.
Ens ho hem de ficar al cap: cada persona és un món, inclassificable i a més a més, incomparable amb un altre dels seus semblants. Hem d'arribar a aquesta conclusió, que no sembla pas tan difícil, i deixar de complicar-nos la vida buscant respostes: "Cada persona és un món". I en tant que això és així, no podrem mai predir com serà el seu comportament. Ni tampoc buscar les raons d'aquest, com intentaven fer alguns, fins i tot, amb els herois grecs. Senyores i senyors, disfrutin de la funció: agafin una bona tragèdia i llegeixin-la.