El galliner de sota

Ara mateix, sota meu, viuen uns veïns força peculiars. Cada dia discuteixen, i no sé ben bé de què perquè no entenc la seva llengua. Resulta ser que són un grup de gallines comandades per un gall afònic que no m'ha deixat mai despertar-me per iniciativa pròpia.

Però ara estic tan acostumada a aquest so, que fins i tot interfereix en els meus somnis: de cop i volta, jo mateixa em converteixo en una gallina que discuteix amb la seva companya de corral per vés a saber què. Em sento més forta; a la rival se li desfan les cordes vocals i jo acabo guanyant. Però no sé què acabo guanyant.

A les set del matí, normalment mig obro els ulls: la claror del dia ja comença a rebotar per les parets blanques de la meva habitació, i amenaça una calor imminent. En poca estona, em torno a adormir, immunitzada ja pels crits d'aquest gall: quan el cel comença a contenir una ínfima porció de llum, a tornar-se d'aquell color blau elèctric. Llavors comença altra vegada el gall: cadascun dels seus crits sembla que hagi de ser l'últim: es nota que fa un gran esforç per despertar tothom. Com si s'hagués de morir per fer-ho.

A les onze del matí, que és quan solc pensar que ja he dormit massa i que mai aprofito els dies, faig el ronso pel llit. I és increïble perquè el gall no calla: crida, crida i crida. Jo crec que ho fa quan hi ha rajos de llum. I ara que és estiu, és probable que se li acabin de petar les cordes vocals, perquè d'hores fosques en què pugui descansar, no en té masses.

Un dels meus somnis, quan comença el concert aviar, és fabricar-me un tira-xines, tenir una punteria presicíssima i estabornir-lo per què calli una estoneta. Però millor que no m'estengui més, no fos cas que algú s'ofengui....

Grècia, Maig del 2008

Castells a l'espai

És fosc, darrere al monestir. Estic amb la meva millor amiga i el seu gos: tot és silenci, olor a estiu; no hi ha ni una gota d'aire. Li dic que això és la calma chicha i es posa a riure: mai havia sentit aquesta nomenclatura.

Comencem a parlar del futur, del què podríem fer. Les nostres vides havien pres camins ben diferents des de feia temps. Feia temps que no ens retrobàvem i que no parlàvem. La nostra complicitat recordava els moments en què discutíem a l'escola sobre això i allò. Els moments que ens passàvem al pati escoltant els Beatles pels walk-mans, la revel·lió de no pertànyer a ningú, només a nosaltres mateixes. Teníem dotze anys, i encara havien de passar moltes coses.

Més tard, l'adolescència. Un temps on ens enamorem, ens desanganyem. Recordo aquella vegada, quan la Marta va tenir el seu primer desengany amorós. Es tractava d'un noi fosc, encara que amb els cabells rossos, que llegia Lovecraft, entre d'altres, i que intentava imitar el tarannà romàntic del segle passat amb paraules. I a partir del trencament, se li obren un sense fi de portes, i les va travessant.

Jo, en canvi, em quedo a casa, protegida per la família, amb poques responsabilitats. Sempre enamorant-me platònicament de la gent. Quan acabo el Batxillerat, faig el què qualsevol pare desitjaria: entro a la universitat, amb una mica de rencança per part de me mare per la desició que m'empeny a estudiar Filologia Clàssica: llavors això sembla no tenir cap mena de sortida laboral, i sembla ser, també, que m'arrisco a ser una bohèmia durant tota la meva vida. Però és el què m'agrada, i no tinc ganes d'estudiar res més.

Dies de gespa, de demanar apunts, de seleccionar les bones classes a les que assistiràs. Després Grècia i la seva cultura. Un albanès entra a la meva vida per atzar, durant aquells dies en què l'Helena i jo, recén aterrades, busquem un piset per viure dignament el nostre Erasmus. Sempre allà el Paulin, ensenyant-me coses. Parlem en una llengua estranya que al cap de poc temps em sona a català.

I acabo la universitat, altra vegada aquí: és fosc, en el parc de la Pollancreda ja no se sent ni una ànima: la festa major s'ha acabat. Però comença a plovisquejar. La Marta diu que deuen ser els focs artificials de Rubí que provoquen la pluja. ens quedem uns minuts esguardades per les fulles dels pollancres, però ja és massa tard, i hem d'anar a dormir. Un altre dia, tornarem a fer plans de futur.

Espai original

Finalment, enguany, podrem gaudir altra vegada de les Barraques en el seu estat més original! Després d'haver fet una gira per nombrosos indrets durant les festes majors anteriors, ara és hora que tornem a reviure allò que vàrem deixar fa uns anys a la Pollancreda. Qui no recorda, doncs, aquella màgica ubicació, sense gairebé valles ni policies, ni segurates, on qualsevol podia anar i venir del recinte lliurement; on hi havia dos escenaris de concerts per triar?

Tanmateix, el fet que aquestes barraques siguin gairebé clòniques a les anteriors, no vol dir que els anys que no hagin passat. Sento tanta sorpresa en veure cares tan joves pul·lulant amb els gots de l'actual edició... Fa uns anys era jo qui estava allà fins les cinc del matí, fent algun torn a la barraca d'alguna entitat del poble: primer va ser amb Aba Guima, seguirien els Tabalers -avui, Kimbala-, l'Esplai Pica-Roca....

Sort que les Barraques tornen al seu espai, i sort també que aquest any hi ha gespa a la Pollancreda, encara que m'agradarà veure en què es transformarà l'últim matí de festa, sempre interminable, acompanyat de tambors i tabals improvisats, policies fent fora a la gent, cubates barrejats amb la xocolata desfeta de la benvinguda d'un nou dia. Sort que aquestes Festes Majors tornaran a ser, altra vegada, el què eren. Tot i que el got de Festa Major ens el fan pagar a dos euros. Haurem de veure si l'any que ve l'espai jove de Barraques se'n salva d'aquesta especulació econòmica, ara que estem en plena crisi: sempre surt a compte que la gent no torni els gots. I per què no sortir-hi guanyant, si es fa el mateix amb el petroli i amb la vivenda?

Repiquen combolóis

El combolói és una mena de rosari que avui dia a Grècia serveix per tenir les mans ocupades en els temps morts o de disbauxa. El seu origen pot ser un cordill amb nusos (kombos en grec vol dir "nus" i logion "col·lecció") que feien servir els monjos ortodoxos a mode de rosari per no perdre el compte de cada pregària. Es conta que aquest invent-origen també del rosari catòlic, que van popularitzar els templaris durant les creuades- és l'origen d'aquest "minimalabar". Sembla ser que els monjos budistes van ser els primers que van idear aquest sistema de "memorística religiosa" lligant un cordill pels extrems amb una sèrie de boletes que recordaven el compte dels mandales.

L’aeroport de Salònica és molt petit. És de tamany familiar. Així que, quan surts per la porta recent aterrat, impacient de retrobar-te amb aquella ciutat, si no veus la persona que t’espera, el més segur és que no hagi arribat.

Quan vaig sortir d’aquells portals, vaig començar a mirar darrere la barana de seguretat. Veia un munt de gent amb la mirada ansiosa, impacient. D’altres, que ja s’havien retrobat, s’abraçaven, es donaven petons i resumien la seva absència als seus familiars en pocs segons. N’hi havia d’altres que ploraven; segurament havien estat molt de temps sense veure’s. Grecs immigrants que viuen a l’altra punta del món i que esperen que arribi la Pasqua per veure’s amb els seus, menjar el xai, ballar, anar a l’església, encendre la Llum i trencar els ous. Però jo no veia al Paulin. La veritat és que en aquell moment no m’importava si era Setmana Santa o una altra cosa el que unia aquella gent. Arrossegant la maleta de rodes i aixecant la vista de tant en tant, vaig anar a seure a unes cadires que quedaven més apartades de la multitud. Vaig seure al costat d’un home d’uns cinquanta-tants anys, més aviat corpulent, vestit de manera senzilla, amb una camisa blava mig oberta; era molt pelut. A la mà esquerra hi tenia un frappé que de tant en tant anava xuclant amb la canya. A l’altra, hi duia un combolói que feia anar de tant en tant. El so de les boletes es difuminava amb els dels altres familiars que ja s’havien retrobat amb els seus. Vaig parar atenció: no només es sentien les boletes del de l’home que tenia al costat: dues files més enllà, un altre individu d’edat similar hi jugava, tot mirant la pantalla dels vols i el rellotge constantment. Allò semblava el concert de l’espera.

Llavors va ser quan em vaig adonar que el Paulin havia estat esperant allà tota l’estona, però jo no l’havia vist. Ell anava sense ulleres i amb una jaqueta grisa que no li havia vist mai. Tot i que quedava bastant apartat de la barana de seguretat, tenia els ulls clavats als portals que s’obrien i es tancaven a mida que anaven arribant passatgers. En absolut no esperava que jo apareixeria per la seva dreta. Tampoc crec que s’imaginés que el saludaria com si res; com si ens haguéssim vist fa alguns dies. M’hi vaig acostar:

-Ti káneis?- Li vaig dir, mentre amb una mà li feia un pessiguet a la panxa.
Va tancar els ulls uns segons, no per parpellejar, sinó per creure’s que jo era de veritat. Els va tornar a obrir i sense dir-me res, em va abraçar. Vam estar uns quants segons units, sense dir res, rient, donant-nos copets a l’esquena. Tot seguit, ens vàrem separar. Teníem les mans unides. Primer ens vam mirar: examinàvem el nostre físic, la nostra roba, si havíem canviat o no. Després vam començar a intercanviar paraules.

Extret del meu diari personal amb data de 30/04/2007

Caiguda de cul

Un dia passejàvem pel carrer. Estava moll. Encara plovia una mica, però la tempesta ja havia descarregat feia estona. Al terra hi havia un bitllet de cinc-cents euros. Sí, dels liles! El Serhan comença a cridar com un boig. Jo que no sé de què va la cosa, penso que s’ha fet mal perquè el veig estirat en un bassal del terra cridant. No es pot distingir cap paraula del què diu. Em sembla que no diu res ni en turc. Només crida. M’hi acosto. A les mans, un bitllet dels liles i dels grans!

-M’he trobat cinc-cents euros- Per fi emet paraules amb sentit, encara que amb la mateixa modulació d’abans. Tot seguit, continua cridant com abans, un crit sense traducció possible.
El Serhan està força borratxo. Al seu costat, una ampolla a mitges d’ouzo que hem estat bevent a casa l’Emre mentre tocàvem cançons turques, catalanes, gregues... inventades. Els crits s’acaben. I les poques frases que emet, també. Es queda assegut allà on és encara. La seva expressió marca decepció. Ha girat el bitllet:
“Al-Sawari, nit de ball”.

Publicitat en forma de bitllet. A qui se li deu haver acudit això? Com pot ser que sigui legal?
Segueixen les rialles. Mira que pensar que realment algú hauria perdut cinc-cents euros i que precisament jo els hauria trobat sense que ningú abans se m’hagués avançat en una nit tan plujosa com aquella... Mira que n’arribo a ser de beneit. Au va, anem a l’X-club de festa.

NO OBLIDAR-SE UN LLIBRE

Fa poc em va passar una cosa d'aquelles que es poden titllar de petita meravella de la vida. Tornava en tren de Barcelona, després d'una nit compartida amb els amics. La gent s'acomodava més del compte als vagons: els peus sobre els seients, caps reclinats a les finestres... Hi havia algunes colles d'amics adolescents impecablement uniformats per entrar a alguna discoteca de Sabadell, que feien glopades d'una ampolla de plàstic que contenia alguna combinació alcohòlica improvisada pel moment. Jo em vaig asseure a un dels seients que comparteixen paret i que, per estar més lluny de la plataforma d'entrada dels vianants, semblen més tranquils. M'hi vaig asseure calculant que hi aniria al revés, perquè el paisatge em quedés enrera -tot i que en aquella hora ja era negra nit- , cosa que em relaxa més que no pas anar com ho fa la resta.

Era avorridot el viatge. Se m'havia acabat la bateria de l'MP3 i no hi havia cap diari d'aquells fastigosos per entretenir l'ull. Tampoc tenia son, així que anava mirant el personal del tren. A Gràcia va pujar un home d'uns quaranta. Potser era més jove, però és d'aquelles persones a qui li posaries més anys. Es va asseure davant meu, concentrat en la lectura d'un llibre amb les pàgines esgrogueïdes. Em vaig sentir ignorada del tot, així que vaig seguir observant el poc moviment humà del vagó on estàvem. Però aviat em vaig tornar a fixar en aquella figura: duia els cabells llargs, vestit molt hippiós, com si no tingués un lloc concret on anar. De tant en tant deixava de llegir i apujva una mica la vista, com si volgués descansar. Tenia una mirada intel·ligent. D'aquelles que diries que han vist moltes coses. El llibre que llegia, no podia encertar quin era. Em va venir aquella curiositat de les lectures alienes: quan estic al tren, sempre intento esbrinar els títols dels llibres que llegeix la gent. I normalment em resulta més fàcil que no pas aquella nit, que mirava i mirava, i no encertava res del què deia. Amb un marge tan ampli de possibilitats, em preguntava si potser aquell llibre estava escrit en llengua estranya....

Vam arribar a la Floresta. L'home es va aixecar de pressa. Va deixar el llibre al porta-equipatges que queda sobre els caps amb un cop sec, i se'n va anar. Aquell cop va sonar a "no, no, no m'he oblidat el llibre, simplement el deixo".

Sens dubte aquell moment va ser culminant. Després d'haver-me assegurat que realment aquell home havia deixat el llibre allà expressament, el vaig agafar amb cura. Per fi vaig encertar què havia estat llegint amb tan deliri aquella persona! Ni més ni menys que una selecció d'obres del comediògraf grec Aristòfanes, entre les quals hi havia Els Núvols.

No sé si el destí existeix. El més segur és que no. Igual que tampoc crec que existeixi Déu. Però en aquell moment, és com si els esdeveniments m'haguessin comunicat alguna cosa. Ja veus tu, quina tonteria. Quina casualitat: que algú deixi -i no es deixi- un llibre que a tu et va que ni pintat, i que vingui d'algú que t'ha cridat tant l'atenció...

Dins el llibre, a mode de punt de llibre, hi havia un paper esquinçat amb dues línies que deien:

"He dejado este libro aquí para que lo lea quien le interese lo que hay escrito en él"

I realment, menys no podria haver encertat...